Hui toca escriure de nou. Desconec en quin moment començaré a escriure al Cuaderno. Potser l'entrada número {3} acabe per allà i es quede papallonejant un temps, o torne de forma inflexible cap ací, això ja es veurà. Es tracta d'evolució i contingència, aquest és l'esperit del quadern dual que estic escrivint per pur goig i no per cap necessitat.
Ahir, em vaig retrobar per casualitat, amb l'obra i la figura de Vicente Aguilera Cerni. Un dels crítics d'art més importants d'Europa. Deixeble del gran Giulio Carlo Argan, al que tots els estudiants d'història de l'art d'aleshores adoràvem i llegíem amb fruïció. La seua obra Arte Moderno, era una lectura quasi obligada i ens meravellava la forma de descriure les relacions artístiques. Aguilera Cerni, va seguir la senda de Argan, que en aquest cas no va ser ombra. Cal estar molt atents als mestres que fan ombra i no creen les estructures per fer-te caminar més enllà de la seua ombra. Va portar a Espanya, per València, que és per on històricament han entrat sempre les avantguardes artístiques a la península (com el renaixement), l'art abstracte, que era l'única avantguarda que podria entrar amb comoditat en aquell moment. Va guiar i espentar i acompanyar a molts artistes, i va crear iniciatives, com el Museu d'Art Abstracte de Vilafamés. Però amb l'abstracció, de molta rellevància a l'art valencià, vindrien la resta d'avantguardes. Em vaig comprar un llibre de saldo amb tres volums, i una selecció de textos que llegiré de bon grat.
Va desenvolupar un treball crític impressionat que, d'alguna manera continuaria Roman de la Calle, el meu primer professor i un dels més admirats, i que després va ser president del meu tribunal de tesi i després amic. Recorde amb una certa nostàlgia com abans, els estudiants admiràvem el treball de molts dels nostres docents i els consideràvem uns referents intel·lectuals. Llegíem els seus llibres, acudíem a les exposicions que organitzaven, i de tant en tant, compartíem conversa fora de l'aula. Jo recorde especialment d'aquella època a Roman, però també a Carmen Gracia, a la que vaig rendir homenatge, per les seues innovacions intel·lectuals al meu llibre Pedagogies visuals de la identitat valenciana. També a Mercedes Gómez Ferrer, a Joaquin Berchez, a Amadeo Serra entre molts altres docents.
Desconec si l'alumnat del present manté aquesta curiositat pel descobriment del treball dels seus docents, almenys a la meua Facultat ho trobe a faltar, amb algunes excepcions, evidentment. Per a la major part de l'alumnat, els seus docents, som només un instrument per arribar a obtenir un servei. Que no dic que no siga aquesta una funció de la docència, però, trobe a faltar un interés pel seu treball. Fins i tot es troben crítiques, quan un parla del seu treball a l'aula, i aquest, el treball i a la recerca pròpia, hauria de ser quasi l'única font de la docència universitària.
Jo recorde que em matriculava en determinades matèries, en funció del docent, i el seu treball. Ara açò ja és directament impensable, pel sistema creat. Comprava i llegia els seus llibres, com el: Arte Valenciano de Carmen Gracia, que continua estant una meravella. Ara els docents estem preocupats en publicar papers, per a revistes que quasi no llegeix ningú, i sembla que hem abandonat la nostra tasca intel·lectual de crear pensament. Potser també, són altres temps i l'alumnat, més pragmàtic, espera que li ho resumim tot de forma sintètica i ràpida, però el coneixement, requereix implicació i gaudiment. Encara que em negue a pensar en termes de canvis generacionals, i pense que una part, o tota la culpa, la tenim nosaltres, que hem abandonat part de la nostra funció essencial, crear i compartir el coneixement i el pensament, com a màxima prioritat.
O, potser, estic fent caricatura des de la postura d'un professor de mitjana edat obsessionat a poder aportar el seu pensament per ajudar als altres, com el pensament d'altres em va ajudar a mi, quan era estudiant. En qualsevol cas, continuarem escrivint i continuarem llegint.
{hazelius.cc}